Other books that might interest you

• 

  Viatjar descansa

  Carles Mulet

  • 0
  • 0
  • 0

  Viatjar descansa remet de bell antuvi al conegut poemari Lavorare estanca de Cesare Pavese, tot i que no s'hi pugui assenyalar un influx directe del primer respecte del segon, els dos semblen esdevenir complementaris, divergents quan al punt de vista i la veu poètica però parells en la poeticitat que les fecunda.      
  
  Es tracta d'un mateixa recerca radical del sentit de la vida i d'in mateix tempteig radical d'expressió de la pròpia singularitat,  però la focalització es desplaça del "treball" pavesià -una opressió que constreny i fins i tot anorrea el desig humà de lliure acompliment-  cap a la vindicació del "viatge" entès,  d'acord amb les citacions que fan de pòrtic a Viatjar descansa, com un "viure poèticament", en el sentit vinyolià de "no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant" , i en el revers, expressat pel Magris, del viatge com a retorn, com a experiència que "ensenya a ocupar més lliurement, més poèticament, la pròpia casa".

  Show book

• 

  Nascut de cap dona

  Franck Bouysse

  • 0
  • 0
  • 0

  Quan el pare Gabriel va a beneir el cos d'una difunta a l'asil, troba unes llibretes amagades sota el seu vestit. Així coneix la història de la Rose, la filla d'una família d'agricultors que ha estat venuda pel seu pare a un home benestant. Aïllada en una mansió enmig del bosc i separada de tots aquells que estima, la jove és sotmesa a tota mena de maltractaments i s'acaba convertint en la peça clau d'un pla macabre que ningú gosa aturar.
  Aquest relat colpidor descriu la vida de servitud d'una nena obligada a fer-se gran abans d'hora a la França rural de finals de segle XIX. Franck Bouysse ens presenta un text que navega per les complexitats del desig i la resiliència i es converteix, pàgina a pàgina, en una exploració sobre l'abús de poder i la fortalesa humana.

  Show book

• 

  Voldria que el meu cos es...

  Àlex Reig

  • 0
  • 0
  • 0

  Voldria que el meu cos es fongués amb el teu és el seu tercer poemari i el punt de partida d'una trilogia poètica. "T'adoro fins l'esquelet", o, "no hi havia en València dos amants com nosaltres": els poemes de Voldria que el meu cos es fongués amb el teu són l'última demanda de l'amant després de que l'amor hagi desaparegut. El refugi de la paraula davant de la impotència del record. El dret dels enamorats. Es una cançó, una dedicatòria, un cant que aspira unívocament a ser gest ; a fondre's amb el cos de l'amant perduda. També és una memòria de l'amor que se'n va i de la carn viva. 

  Show book

• 

  Secreta dàlia

  Josep-Ramon Bach

  • 0
  • 0
  • 0

  El poemari són reflexions en to moral i llengua acolorida sobre el pas del temps. Secreta Dàlia és la imatge del naixement de la vida. Davant les reflexions d'un final d'existència s'hi contraposa la memòria del seu principi. D'aquesta manera es tanca el cercle dels dies i s'obren els poemes com l'esclat de les flors. Tot acaba perquè tot torni a començar.

  Show book

• 

  Una tria

  Ausiàs March

  • 0
  • 0
  • 0

  Aquest volum inclou quinze poemes escollits d'Ausiàs March, versionats al català actual per part de l'escriptor i gran coneixedor de March Josep Piera.
  És una edició 'bilingüe', amb el text original del poeta de Gandia acarat amb la versió de Piera, de tal manera que permet que quaslevol lector en pugui gaudir.

  Show book

• 

  Belleses arbitràries

  Carles Miret

  • 0
  • 0
  • 0

  Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s'eleva fins a l'extrem de crear imatges orgàniques. No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d'aquest llibre. Una imatge i l'altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, també la presència immanent de lamort. Miret no l'esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual s'ha construït la nostra vida quan parla de "la terra de tots els nostres morts" que són, al cap i a la fi, lesnostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s'endinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint "la darrera apropiació del buit." I parla, en tercer lloc, d'una mort desdramatitzada ique és part intrínseca del viure en el cas dels "Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri."No penséssiu, però, que Miret s'oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s'apropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comença "De menuda t'agradava menjar magranes...", un poema que mostra la joia de saber-seviu en un d'aquells instants que gairebé tot s'atura i el món ens pertany. Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia deCarles Miret. Es tracta d'una poesia essencial i neta d'ornaments innecessaris que m'interessa perquè ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitràries , Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del "Diàleg de la llumamb l'ombra" cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l'aliment i la bellesa...

  Show book